La importància de ser íntegre (i també a la feina)

En les més de 2 dècades de periodista en diferents mitjans i departaments de comunicació, he pres consciència que hi ha una diferència entre informar i “arribar”. Informar és “dir” allò que vols explicar, posant-hi paraules, imatges, so i, a vegades, enginy i molta creativitat. Molt sovint creiem que ja “complim” perquè treballem amb rigor i contrastem les fonts. O perquè, senzillament, ens cenyim a respectar la imatge corporativa, i fem allò que l’empresa o organització espera de nosaltres.

Així és com concebia la “comunicació”, els meus primers 10 anys de professió (al Diari de Tarragona, a El Punt i a l’Indicador de Economía). En aquest últim mitjà vaig ser redactora en cap, i l’experiència de lideratge va accentuar, encara més, la percepció de l’esbiaix que feia temps que sentia en la idea de “comunicar”. No estava sent honesta amb mi mateixa perquè en el fons tenia la certesa que no és possible ser neutre: cadascú de nosaltres percep la realitat de forma diferent, segons allò que ens pensem que creiem, ja sigui perquè ens ho han inculcat, perquè ho imitem d’altres o perquè, sense qüestionar-nos-ho, ho hem integrat a les nostres vides.

I si no m’ho empassava jo, com podia transmetre-ho als altres, i, especialment, als companys i companyes amb els qui fèiem equip?

És com el joc del telèfon, de quan érem petits: “Algú li diu una cosa a una altra a cau d’orella, i aquesta ho passa a la que té al costat. I així successivament, fins que el missatge arriba a l’últim i, gairebé sempre, s’acaba assemblant més a un disbarat que a allò que pretenia ser de bon començament”. Perd l’essència, en definitiva.

Imagineu-vos quan, en comptes d’un grup d’amics, són desenes de persones, les que hi juguen, o desenes de milers. Aquest és el cas d’una empresa, quan projecta la seva veu i parla als mitjans, o treu una campanya per donar a conèixer un producte. O el d’un diari, que explica un succés segons el testimoni d’algú que va veure el que passava, però que en el fons no va fer que allò passés.

M’ho vaig replantejar: vaig canviar la redacció dels diaris pels departaments de premsa. Pensava que, d’aquesta forma, quedaria a recer del “joc” dels mitjans, i escaparia de l’autoengany de la imparcialitat. Primer vaig treballar al de l’Associació d’Empreses Químiques de Tarragona i, molts anys més tard, i fruit d’un segon punt d’inflexió, al de Càritas Diocesana de Barcelona.

Una segona transformació, quant a la meva feina, que va estar motivada per un viatge a l’Índia, el 2009, i, concretament, per l’experiència d’haver conegut d’a prop l’obra de Vicente Ferrer.

Llavors vaig saber què significava mantenir-se fidel a la teva essència, i com un missatge que prové d’aquesta honestedat i coherència amb tu mateix, transcendeix, rabassa fronteres i sublima tot allò que fins ara has conegut.

Allò era comunicar, i qualsevol altra cosa era pretendre adornar amb paraules o altres formats una veritat que sentim a mitges.

I en comunicació no hi ha res que pugui funcionar, a mitges. O es parla des del cor, expressant quelcom que brota de l’ànima, o no cala

Vicente Ferrer, igual que altres grans líders com Mandela o Gandhi, van connectar amb la seva ànima, i d’allí en van extreure l’únic que, en aquesta vida, podem concebre com a veritat: l’amor. Perquè una vegada aquest coneixement t’és desvetllat (i, precisament, no parlo perquè hagi arribat a aquest punt, sinó perquè he vist què passa quan altres ho han fet), no hi ha res a contrastar. La qüestió ja no és qui o què, sinó que es tracta de mirar el “per a qui”: no s’entén, si no és sense condicions.

Així que a partir d’aquella vivència vaig començar un altre viatge: el de la cerca de la meva “veritat”, una travessia que em va fer tornar a mi mateixa, als meus valors i desigs més profunds, i que em va portar a voler viure, cada vegada més, des d’aquesta integritat.

Han estat moltes, les andes i les tornades, les fites que he trobat en el sender, i les direccions que he decidit prendre, o descartar. No obstant això, sempre he tingut clar què persegueixo i quan ha arribat el punt en el que sento que no avanço, miro el camí que se’m desplega davant, i m’hi poso.

Aquesta és la meva història, però no parla només d’un camí personal, sinó d’un anhel de ser honesta i coherent, i de voler expressar-ho en cadascun dels trossets de la meva vida. I al mateix sac hi poso la feina, que per molt que alguns s’entestin a dir que no compta, sí que té importància, per a mi. I no perquè sigui el prioritari, sinó perquè sense quadrar-lo amb aquesta peça, és difícil completar el trencaclosques i veure’n el dibuix que ens tenia guardat. Per ser íntegre, cal que tot encaixi.

Què en traiem, els que ens dediquem a aquesta feina (en qualsevol lloc o format), comunicant “a dojo”, com s’està fent ara, o intentant acolorir missatges, per vendre duros a quatre pessetes?

Realment ens hem cregut que podem apostar-ho tot, a les cartes del màrqueting i les xarxes? Rescato una de les frases de Denzell Washington, en un dels seus discursos d’”integritat”: “No confonguis moviment amb progrés. No només aspireu a tenir cobert el menjar. Aspireu a fer la diferència”.

 

Deja un comentario